Perquè un lloc tan petit, tan enmig del no-res, tan lluny de tot, va rebre un escarment com aquell? L’any 1822, en ple Trienni Liberal, Castellfollit de Riubregós era, com qualsevol vila rural de Catalunya, un indret on la revolta contra el règim constitucional recentment instaurat podia arrelar fàcilment. Més que per la qüestió ideològica d’aquell aixecament, que s’alçava en favor de la restauració de l'absolutisme de Ferran VII, i de l’hegemonia de l’Esglèsia, els vilantans de Castellfollit de Riubregós van afegir-se a la revolta com a resposta al liberalisme, que els feia encara més pobres.
La misèria esdevinguda després d’un any d'una intensa sequera, les noves disposicions tributàries (que comportaven un abusiu greuje respecte a les viles d’activitat industrial) i la influència del clergat (perjudicat per unes lleis que el deixaven sense patrimoni), eren motius més que suficients per fer que aquell poble donèssin suport majoritàriament a la insurrecció reialista.
Per si no n’hi hagués hagut prou, a Castellfollit havia nascut el principal cap reialista a les terres de Ponent: Francesc Badals, àlies Ramonillo. Ell sol va aconseguir aplegar un exèrcit d’homes de la Segarra, l’Anoia i el Bages amb el qual va actuar repetidament per aquelles contrades.
L’aixecament reialista esw feia més i més gran a Catalunya quan, el 14 d’agost de 1822, els revoltats van instal·lar el seu òrgan principal de govern a la Seu d’Urgell, després d’haver conquerit aquella ciutat en una acarnissada lluita dos mesos abans. Sota el comandament de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Creus, el Marquès de Mataflorida i el Baró d'Eroles, va nèixer la Regència d’Urgell. Per fer-hi front, el Govern constitucional va voler actuar fermament nomenant capità general de Catalunya el militar Francisco Espoz e Ilundain, conegut pel nom d'Espoz y Mina, qui, després de demanar als catalans disciplina i subordinació, va actuar amb mà ferma per frenar la creixent insurrecció.
Ramonillo havia fortificat castellfollit perquè fos el principal obstacle per a les tropes del general Mina en el seu camí cap a la recuperació de laSeu d’Urgell. De fet, durant els primers dies d'octubre del 1822, les va fer recular en diverses ocasions gràcies a la tàctica de guerra de guerriles i al seu domini del terreny.
Ni la mort del mentor de Ramonillo, ni l’empresonament de la seva amistançada van compensar la decepció d'Espoz y Mina després d’aquelles primeres topades amb el cap reialista castellfollitenc. Instal·lat a Calaf, a deu quilòmetres de Castellfollit i obstinat a colpejar el poble de manera exemplar, Francisco Espoz y Mina va esmerçar tot el seu esforç per reclutar un nombrós exèrcit amb el qual, entre el 17 i el 24 d’octubre de 1822, va assatjar Castellfollit de Riubregós: “…el 17 ya estaba formado el sitio; todas las tropas se ocupaban con un loable ardor (…). Se acercaron ya nuestros fuegos a los fuertes, se entró en la población; pero fue preciso retirarse por el vivo fuego que se hacia en todas partes; causa por que me propuse hacer un escarmiento ejemplar en ella, tomada que fuese”, diu aquest militar a les seves memòries.
Després d’aquella primera escomesa, Ramonillo va marxar de Castellfollit a la recerca d’un auxili que no va arribar mai i va deixar com a cap de la resistència el seu lloctinent, el coronel Josep Auguet. Amb una guarnició de menys de 200 homes, mal equipats i sense experiència militar, Auguet, fill de la veïna vila de Torà, va haver de fer front al setge ferotge d’un exèrcit de milers de soldats.
Les tres torres
L’intercanvi de foc va començar el 18 d’octubre, un cop les forçes constitucionals van prendre posició al voltant de Castellfollit, malgrat les dificultats d’un terreny escabrós i desigual. L’endemà, el dia 19, Mina va rebre part dels reforços que havia demanat per no repetir el fracàs de dues setmanes enrere, quan va ser foragitat per l’acció de Ramonillo, i va poder col·locar l’artilleria de manera més avantatjosa per als seus interessos.
Castellfollit estava fortificat per tres torrasses que formaven un triangle equilater. En una d’elles, la que estava al centre, hi havia col·locada l’artilleria i no s’hi podia arribar sense batre qualsevol de las altres dues. En aquest empeny les tropes constitucionals van treballar durant el quart dia d’assatjament, el 20 d’octubre.
Abans d’aconseguir-ho, però, van patir de valent. Per fer caure la torre de l’esquerra va caldre la col·locació de dues mines, després que la primera d’elles fos inutilitzada per l’acció, a cos descobert, d’un temerari soldat reialista. El segon intent no va ser avortat i, a dos quarts de sis de la tarda, aquella torrassa reventava sepultant els qui la guardaven.
Pel que fa a la torre de la dreta, els reialistes que la defensaven van poder escapar cap al poble abans que caigues per culpa de l’acció d’una altra mina. A més, van resultar ferits uns quants soldats de l’exèrcit constitucional, entre els quals dos oficials.
Mina no n'estava prou segur
El lloc on s’havia alçat aquesta torratxa va ser ocupat, el matí del dia 21, per l’artilleria dels assatjadors, que s’apropaven així a la única fortificació que encara aguantava dempeus, on havien quedat reduïts tots els homes que manava Josep Auguet. Al mateix temps, a Torà, a cinc quilómetres de Castellfollit, el cap reialista Joan Romagosa mirava de combatre, sense èxit, una nombrosa columna de reforços per a l’exèrcit constitucional que, des de Lleida, arribava per afegir-se al setge.
Malgrat la nombrosa tropa que tenia a les seves ordres, a Espoz y Mina no li agradava gens la situació, assebentat que Romanillos i Romagosa es disposaven a auxiliar els assatjats, desconfiat per no conèixer la veritable mesura de la força dels seus enemics i preocupat per la manca de munició i per l’estat dels seus homes: “…me lastimaba, me compadecia, me partia el corazón ver a mis soldados tan resueltos, en la mayor desnudez, sufriendo una temperatura extremadamente cruda en hielos…”.
El matí del dia 22, un grup de militars constitucionals, entre els quals hi havia alguns oficials i el soldat piamontés Florent Galli, van voler reconèixer el terreny per mirar de fer volar la torre principal, tal com les altres dues, però la resposta dels assatjats va ser tan furibunda que van haver de retirar-se ferits tots ells. Segons explica Galli a les seves memòries, un dels seus companys de bàndol va morir de mala manera, molt probablement de resultes d'aquella acció: “…uno de nuestros minadores. Como hubiese caído al pie de una torre sobre un monton de piedras, cayó en poder de los rebeldes, y fue cosido a puñaladas. Todas eran mortales, pero los bárbaros hicieron por modo de que le quedasen algunos dias de vida, para que así se prolongasen sus tormentos y agonías”.
La fugida
Amb tot, la ressitència dels reialistes va durar poques hores més. La manera com, aquella nit, van col·locar els assatjadors les seves peçes d’artilleria va resultar decisiva per a que l’endemà, dia 23, les muralles que unien les fortificacions caiguessin i el foc dels homes que manava Josep Auguet callés. Així explica aquest militar, en la carta que va enviar un any més tard al rei Ferran VII, la situació en què es trobava: “…En aquel desgraciado recinto no se veian más que escombros y ruinas, la débil fortificación demolida, volados sus antiguos torreones, las casas del pueblo incendiadas, sin esperanza alguna de poder ser socorridos, y en el apurado caso de no tener medios ni instrumentos para reponer la fortificación. La dolorosa situación en que todos se hallaban era cruel y lastimosa, que por do quiera que se echase la vista no se veia más que desolación y la muerte que, por momentos, los esperaba…”.
L’auxili no arribava. Ramonillo i Romagosa éren a pocs quilòmetres de la batalla, a Pinós i l’Aguda, però no gosaven intervenir. Pel que fa a Espoz y Mina, encara que ho tenia tot al seu favor, no va decidir fer l’assalt definitiu al poble. Això va permetre que, aprofitant la foscor de la nit del 23 al 24 d’octubre de 1822, els soldats reialistes que havien sobreviscut a la batalla i la majoria del veinat de Castellfollit, escapés d’una mort segura.
La fugida va tenir lloc, entre les dotze i la una de la matinada, pel barranc que queda a la dreta del poble. Després de reduir a cops de baioneta un centinel·la i d’aguantar les descàrregues de foc d’una vintena de soldats constitucionals que es trobaven en aquella zona del setge, la comitiva de fugitius va poder escampar-se per camins desconeguts per l’enemic.
I Mina pren Castellfollit
Unes quantes hores més tard, Josep Auguet, ferit de bala a la cuixa esquerra i al ventre, arribava amb els seus homes a Sanahüja, on es trobava el Baró d’Eroles, el cap màxim de l’exèrcit rebel. Mentrestant, el general Espoz y Mina posava, per fi, els seus peus a Castellfollit. Segons la versió reialista, hi va trobar una trentena de vilatans, la majoria vells i nens, que no havien gosat participar de la fugida, als quals no va dubtar en afusellar. Segons el soldat constitucional Florent Galli, però, al poble hi van quedar dos capellans, que van ser afusellats, i un grup de pagesos benestants de totes les edats que, amuntegats a l’esglèsia, esperaven ser passats per les armes dels reialistes. “…eran ricos labradores, a quienes, para robarlos con visos de justicia, los llamaron constitucionales”, diu Galli.
I què hi diu Espoz y Mina a les seves memòries? “Los informes que llevaba ya desde Madrid cuando partí para Cataluña acerca de la índole de los catalanes, las noticias que tomaba sobre el terreno, y los conocimientos que iba adquiriendo por mis propias observaciones, me tenian ya inclinado a tomar una medida que impusiese y aun aterrase en la ocasión primera que los hechos de armas me la presentasen oportuna, y la toma de Castellfullit me decidió a no demorarla. Todos los moradores habian hecho causa común con los facciosos, habian causado daño en mis tropas, habian despreciado con altanería las intimaciones que les hice; y por último, el pueblo se encontró desierto”.
Sigui com sigui, Mina va ordenar que es calés foc a tots els edificis de Castellfollit, que es destruissin les fortificacions que restaven dempeus i que, en un dels murs que no havien caigut, s’hi llegís la següent inscripció: “Aquí existió Castellfullit. Pueblos, tomad ejemplo: no abirguéis a los enemigos de la Patria”. El capità general de l’exèrcit constitucional ja tenia el seu escarment exemplar.
--> Còpia de l'Article publicat per 'Albert Fibla' a la revista SAPIENS (Juliol 2009)
